Vendetta

"Remember, remember, the 5th of November. The gunpowder, treason and plot. I know of no reason why the gunpowder treason should ever be forgot."

Avui, a la fi, 5 de Novembre. Dia en que un home anomenat Guy Fawkes va intentar sense èxit volar el Parlament anglès. Pels que hem tingut el plaer de llegir el còmic o mirar la pel·lícula amb nom V for Vendetta, és, però, més que això. Perquè ja sigui gràcies a Alan Moore, autor del còmic, o gràcies també a aquells que van fer possible que ens arribés en forma de film, s'ha convertit en un símbol. 5 de Novembre vol dir rebel·lió. Vol dir lluita per aquella llibertat i aquella justícia que ens han estat arrabassades, que mai han estat nostres en realitat. Vol dir unió per acabar amb el poder dels que ens oprimeixen, que no vetllen pel nostre benestar, sinó que es beneficien de la seva absència. Vol dir venjança. Vendetta. I aquests ideals són el llegat d'un personatge anomenat V. Sigui aquest el vestigi de la seva existència en els nostres cors.

"Voilà! In view, a humble vaudevillian veteran, cast vicariously as both victim and villain by the vicissitudes of Fate. This visage, no mere veneer of vanity, is a vestige of the vox populi, now vacant, vanished. However, this valorous visitation of a by-gone vexation, stands vivified and has vowed to vanquish these venal and virulent vermin vanguarding vice and vouchsafing the violently vicious and voracious violation of volition.

The only verdict is vengeance; a vendetta held as a votive, not in vain, for the value and veracity of such shall one day vindicate the vigilant and the virtuous. Verily, this vichyssoise of verbiage veers most verbose, so let me simply add that it's my very good honor to meet you and you may call me V."

Perquè no és el poble el que hauria de témer els gobernants, són els gobernants els qui haurien de témer el poble. Feliç 5 de Novembre.

Paula

Obertura

Avui. Una paraula que utilitzem cada dia. Irònic, oi? Cada dia és únic, no el tornarem a viure mai més; i, tanmateix, els designem tots amb la mateixa paraula.

Potser és per això que valorem tant poc els petits instants, els moments cotidians. Perquè “demà serà un altre dia”, i sempre serà succeït per un altre, i un altre.. o això és el que ens pensem. Tot és part de la “monotonia”, del “dia a dia”. I un dia, un de tants altres que designarem en el seu moment com “avui”, ens preguntarem què se n'ha fet de la nostra vida. I serà aquell dia quan comprendrem que, des del moment en que posem dos períodes diferents a la mateixa altura, els comparem i pensem: “són iguals”, des d'aquell instant hem començat a morir. Perquè què és viure deixant passar el temps?

Doncs avui, precisament, de camí a casa, descobrint una cançó nova, m'ha vingut al cap un pensament que feia temps que no em venia al cap. Torna a fer fred, torna a ser fosc. Torna.. és maco, oi? Que la vida sigui cíclica, vull dir. I d'aquí he passat a plantejar-me el (ciclisme?) de la història. La misèria, la grandesa. La pau, les guerres. Les morts. Llei de vida.

I, del no-res, ha aparegut aquella idea enterrada. Realment és real? No és el primer cop que m'ho pregunto. Vivim veient-ho tot des del nostre punt de vista, a través dels nostres sentits i sentiments, i per nosaltres només existeix allò que coneixem. Així, a poc a poc, mentre anem guanyant saviesa, el món creix als nostres ulls, i així morim. En una realitat més gran que quan vam néixer. I la pregunta era: què ens diu que la resta existeix? Què ens assegura que no som els únics éssers de la terra, i que la resta de persones, els paisatges, els sons, els fets passats i presents no són només un escenari per on ens desenvolupem fins la nostra fi? I, quan fa uns anys ho pensava, em deia: Déu no seria tant cruel com per permetre-ho. I això obre la qüestió de sempre: Què és Déu? Existeix?

Bé, una bona obertura per aquest Blog: un allau de pensaments profunds i paradoxals, ordenats per ordre de successió. A partir d'aquí comença un diari personal públic, lliure de terminis, temes determinats, longituds i més enllà de les fronteres. Un lloc on sentir-me jo, poder mostrar-me tal com sóc i al món tot el que em passa pel cap. Benvinguts:)

Paula