Avui. Una paraula que utilitzem cada dia. Irònic, oi? Cada dia és únic, no el tornarem a viure mai més; i, tanmateix, els designem tots amb la mateixa paraula.
Potser és per això que valorem tant poc els petits instants, els moments cotidians. Perquè “demà serà un altre dia”, i sempre serà succeït per un altre, i un altre.. o això és el que ens pensem. Tot és part de la “monotonia”, del “dia a dia”. I un dia, un de tants altres que designarem en el seu moment com “avui”, ens preguntarem què se n'ha fet de la nostra vida. I serà aquell dia quan comprendrem que, des del moment en que posem dos períodes diferents a la mateixa altura, els comparem i pensem: “són iguals”, des d'aquell instant hem començat a morir. Perquè què és viure deixant passar el temps?
Doncs avui, precisament, de camí a casa, descobrint una cançó nova, m'ha vingut al cap un pensament que feia temps que no em venia al cap. Torna a fer fred, torna a ser fosc. Torna.. és maco, oi? Que la vida sigui cíclica, vull dir. I d'aquí he passat a plantejar-me el (ciclisme?) de la història. La misèria, la grandesa. La pau, les guerres. Les morts. Llei de vida.
I, del no-res, ha aparegut aquella idea enterrada. Realment és real? No és el primer cop que m'ho pregunto. Vivim veient-ho tot des del nostre punt de vista, a través dels nostres sentits i sentiments, i per nosaltres només existeix allò que coneixem. Així, a poc a poc, mentre anem guanyant saviesa, el món creix als nostres ulls, i així morim. En una realitat més gran que quan vam néixer. I la pregunta era: què ens diu que la resta existeix? Què ens assegura que no som els únics éssers de la terra, i que la resta de persones, els paisatges, els sons, els fets passats i presents no són només un escenari per on ens desenvolupem fins la nostra fi? I, quan fa uns anys ho pensava, em deia: Déu no seria tant cruel com per permetre-ho. I això obre la qüestió de sempre: Què és Déu? Existeix?
Bé, una bona obertura per aquest Blog: un allau de pensaments profunds i paradoxals, ordenats per ordre de successió. A partir d'aquí comença un diari personal públic, lliure de terminis, temes determinats, longituds i més enllà de les fronteres. Un lloc on sentir-me jo, poder mostrar-me tal com sóc i al món tot el que em passa pel cap. Benvinguts:)
Paula
