Per aquí de nou..

Acabo de veure el títol anterior: "Endavant, 2012!".. No ha plogut ni res, des de llavors!! Sento la càrrega de no haver escrit res des de llavors, i espero alleugerir-la publicant ara més sovint. Fins ara, havia escrit en moments de "trance", en què vaig escriure simplement perquè ho necessitava, però avui tinc ganes de donar a conèixer com em sento ara mateix, de plasmar aquesta petita part de mi. Podria buscar algun dels texts que tinc guardats, esperant algun dia sortir a la llum, però m'agrada que allò que penjo reflecteixi el meu estat actual.

Han passat moltes coses, des de l'últim cop. Experiències n'hi ha hagut moltes, i és possible que si hagués d'enumerar-les me'n deixés alguna que en aquell moment va ser molt important, i és que no recordo allò que em pas en forma d'imatges especialment nítides, si no en forma d'experiències que em forgen com a persona i em fan madurar. Mentiria si digués que no m'agrada. Així li he transmès fa tot just unes hores a un cert interlocutor (amb una intrínseca i irresistible bogeria:)

I, mirant enrere em sento.. satisfeta. Sento que no hauria volgut obrar d'altra manera. Aquest és probablement el millor que guardo a dins d'El Món Groc, d'Albert Espinosa. "Confia en el teu jo del passat", deia. I és una gran veritat. Si un actua de cor, de la manera que creu més correcta i tenint en compte les possibles conseqüències, i malgrat això erra.. Com pot després culpar-se a si mateix? Davant la pregunta: "Per què vaig fer-ho?", la resposta serà simple: vas creure que era el millor. No crec que sigui res que un es pugui retreure!!

I aquí sóc ara, a les 23:13 (ara, i 14) d'aquest 13 d'abril, rememorant la gran tarda d'avui en què m'he retrobat amb el mar de Barcelona a l'ocàs, que buscava, juganer, arribar fins els incauts que volguessin asseure's a la seva vora. He experimentat un altre cop el sentiment que pot transmetre una mirada, la nitidesa del qual, després de tant de temps, no recordava (mentida). Decisió a flor de pell, la de deixar-se portar, tot i estar aquesta actitud en fase de proves. I potser..

Així doncs, tot es pot resumir en aquesta paraula: Satisfacció. Sento també cansament fruit de moltes converses a hores força intempestives i la recent tornada de vacances, angoixa en vista de l'allau de feina que em ve a sobre aquest cap de setmana i tinc un conflicte sentimental encara per assimilar, però malgrat això, segueixo llevant-me cada dia amb un somriure als llavis. I és així com val la pena viure.

Gràcies, lector/a, per haver arribat fins aquí. M'agradaria que allò que he buscat transmetre t'hagi arribat com havia d'arribar. Ara de cop se m'acudeixen possibles futures publicacions i ocasions properes per donar-les a conèixer, o sigui que hi haurà notícies meves en breus!!

Fins aviat i, de nou, gràcies:)

Paula

Endavant, 2012!

Hola a tothom!! Ja tocava actualitzar.. I ho havia intentat, no us penseu, però depenc de la inspiració del moment. Per què resignar-se amb paraules pensades 50 vegades si el que escrius et pot sortir directament de l'ànima?

Bé, per començar, feliç any nou a tothom. És bonic, no? Per aquestes festes, malgrat fa fred i la nit és més llarga, tendim a ser més humans, i més optimistes. Potser és l'esperit del Nadal, potser les llumetes del carrer, però tenim el somriure més a flor de llavis.

Les vacances han passat de manera insuperable: relax absolut en ambient càlid i familiar, dies força aprofitats, i progressos en aquest propòsit pre-any nou que m'he fet: deixar de pensar massa. La vida és fàcil, més senzilla del que l'acostumem a pintar, i estic aprenent a veure-ho i posar-ho en pràctica.

I parlant de propòsits.. M'agradaria, aquest cop, fer-me'n un de cor. D'aquells pronunciats amb vertadera visió de futur i tenint en compte la pròpia força de voluntat, deixant de banda la hipocresia. Fa temps que el tinc pendent, em balla pel cap, i em crea un nus de culpabilitat en treure'l a la llum. Aquest és.. Perdre la por a les meves creacions (escrits, cançons..). Des de fa un temps, tinc observat que reprimeixo la meva inspiració perquè, en plasmar allò que en un principi m'havia semblat genial i observar-ho des de fora, el meu gust per la creació en qüestió disminueix, i com més la miro més l'avorreixo.

Voldria també.. ser més valenta, menys ingènua, més curiosa. Recuperar les ganes d'aprendre i aquell afany infantil de voler saber-ho tot ara que no és encara massa lluny. I estic disposada a lluitar per aconseguir-ho.

I així.. tirar endavant com fins ara, amb aquesta felicitat (que no és una meta, és un estil de vida- Federico Moccia) present en el meu dia a dia (sempre diferent), envoltada d'aquells que estimo i que mai poden faltar, sempre amb objectius que aconseguir. I buscant deixar que els meus pensaments flueixin sense pressa, sense por, per teixir un entramat d'idees que perdurin en l'eternitat.

Una bona manera de començar un any, oi? Aquesta oportunitat de girar full i començar de nou, que aquest cop serà només el "click" que indica que potser cal fer inventari. I.. endavant, 2012!!

Fins AVIAT:)

Paula

Vendetta

"Remember, remember, the 5th of November. The gunpowder, treason and plot. I know of no reason why the gunpowder treason should ever be forgot."

Avui, a la fi, 5 de Novembre. Dia en que un home anomenat Guy Fawkes va intentar sense èxit volar el Parlament anglès. Pels que hem tingut el plaer de llegir el còmic o mirar la pel·lícula amb nom V for Vendetta, és, però, més que això. Perquè ja sigui gràcies a Alan Moore, autor del còmic, o gràcies també a aquells que van fer possible que ens arribés en forma de film, s'ha convertit en un símbol. 5 de Novembre vol dir rebel·lió. Vol dir lluita per aquella llibertat i aquella justícia que ens han estat arrabassades, que mai han estat nostres en realitat. Vol dir unió per acabar amb el poder dels que ens oprimeixen, que no vetllen pel nostre benestar, sinó que es beneficien de la seva absència. Vol dir venjança. Vendetta. I aquests ideals són el llegat d'un personatge anomenat V. Sigui aquest el vestigi de la seva existència en els nostres cors.

"Voilà! In view, a humble vaudevillian veteran, cast vicariously as both victim and villain by the vicissitudes of Fate. This visage, no mere veneer of vanity, is a vestige of the vox populi, now vacant, vanished. However, this valorous visitation of a by-gone vexation, stands vivified and has vowed to vanquish these venal and virulent vermin vanguarding vice and vouchsafing the violently vicious and voracious violation of volition.

The only verdict is vengeance; a vendetta held as a votive, not in vain, for the value and veracity of such shall one day vindicate the vigilant and the virtuous. Verily, this vichyssoise of verbiage veers most verbose, so let me simply add that it's my very good honor to meet you and you may call me V."

Perquè no és el poble el que hauria de témer els gobernants, són els gobernants els qui haurien de témer el poble. Feliç 5 de Novembre.

Paula

Obertura

Avui. Una paraula que utilitzem cada dia. Irònic, oi? Cada dia és únic, no el tornarem a viure mai més; i, tanmateix, els designem tots amb la mateixa paraula.

Potser és per això que valorem tant poc els petits instants, els moments cotidians. Perquè “demà serà un altre dia”, i sempre serà succeït per un altre, i un altre.. o això és el que ens pensem. Tot és part de la “monotonia”, del “dia a dia”. I un dia, un de tants altres que designarem en el seu moment com “avui”, ens preguntarem què se n'ha fet de la nostra vida. I serà aquell dia quan comprendrem que, des del moment en que posem dos períodes diferents a la mateixa altura, els comparem i pensem: “són iguals”, des d'aquell instant hem començat a morir. Perquè què és viure deixant passar el temps?

Doncs avui, precisament, de camí a casa, descobrint una cançó nova, m'ha vingut al cap un pensament que feia temps que no em venia al cap. Torna a fer fred, torna a ser fosc. Torna.. és maco, oi? Que la vida sigui cíclica, vull dir. I d'aquí he passat a plantejar-me el (ciclisme?) de la història. La misèria, la grandesa. La pau, les guerres. Les morts. Llei de vida.

I, del no-res, ha aparegut aquella idea enterrada. Realment és real? No és el primer cop que m'ho pregunto. Vivim veient-ho tot des del nostre punt de vista, a través dels nostres sentits i sentiments, i per nosaltres només existeix allò que coneixem. Així, a poc a poc, mentre anem guanyant saviesa, el món creix als nostres ulls, i així morim. En una realitat més gran que quan vam néixer. I la pregunta era: què ens diu que la resta existeix? Què ens assegura que no som els únics éssers de la terra, i que la resta de persones, els paisatges, els sons, els fets passats i presents no són només un escenari per on ens desenvolupem fins la nostra fi? I, quan fa uns anys ho pensava, em deia: Déu no seria tant cruel com per permetre-ho. I això obre la qüestió de sempre: Què és Déu? Existeix?

Bé, una bona obertura per aquest Blog: un allau de pensaments profunds i paradoxals, ordenats per ordre de successió. A partir d'aquí comença un diari personal públic, lliure de terminis, temes determinats, longituds i més enllà de les fronteres. Un lloc on sentir-me jo, poder mostrar-me tal com sóc i al món tot el que em passa pel cap. Benvinguts:)

Paula